La solitud és un sentiment molt freqüent en les persones, però és més present en infants i joves que viuen lluny del seu entorn familiar, en un centre amb altres persones en una situació semblant a la seva i amb professionals que, al principi, són estranys per a ells.
La tasca de l'educador social és contruïr el millor lloc i entorn possible per a les persones que se senten soles. Jaques Lacan explica que quan arriben a un centre nou viuen tres etapes i que l'educador ha de vetllar per a que la integració sigui la òptima per a l'infant o jove.
En primer lloc hi ha la observació, sobretot en el moment de conflicte, ja que la persona actuarà com ho fa normalment i serà el moment en que l'educador haurà de posar límits i normes per a situar el subjecte en el criteri de realitat..
En segon lloc, arribarà la comprensió, en el que el jove haurà creat un vincle amb el seu tutor i haurà conegut els límits. És el moment en que sorgeixen pors, incerteses... i l'educador ha de donar confiança i certs límits de llibertat en funció de la relació.
L'última etapa és per a concloure. Aquesta es duu a terme, aproximadament, quan el jove té els 18 anys. Es tracta de preparar-lo per a la sortida del centre, però aquesta és sovint la tasca més difícil, ja que porten molts anys en una bombolla, molt protegits pel centre.
Aquesta és la proposta de Lacan la qual Jose Coomonte ens va explicar portat a la seva experiència. L'afegit que li posa ell és que, a més a més d'intervenir amb la paraula, l'educador social por aportar un toc personal que pot afavorir a la tasca educativa, ja sigui amb el ball, amb la cuina, o amb el dibuix, tal i com ho fa ell. Ens va mostrar el seu llibre sobre la solitud i alguns altres dibuixos relacionats amb el centre on treballa i realment vam poder veure que més enllà del llenguatge, hi ha molts altres mecanismes per a transmetre allò que volem exterioritzar.
Aquí deixo una mostra de l'art de Coomonte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada